Joan Herrera

Feia dies que volia dedicar un escrit del bloc al Joan Herrera. Ahir no vaig poder anar al Consell Nacional on el Joan va ser proclamat candidat d’ICV a la presidència de la Generalitat, ja que era a Reggio Emilia (prop de Bolonya) en una reunió de la Comissió d’Inclusió Social de l’organització mundial de municipis. Em va saber greu no ser-hi. El Joan Herrera serà el millor candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any vinent. Per moltes raons…

Perquè personalitza com ningú els valors i el projecte de l’esquerra verda nacional. (i la política són valors i projectes sí; però aquests NOMÉS adquireixen significat quan algú els personalitza amb autenticitat). Perquè no és un polític convencional. Perquè és lluny de l’establishment i molt a prop de les gent senzilla. I al costat de les causes justes: amb valentia, sense complexos, amb humilitat. Perquè el Joan coneix molt bé, respecte i valora totes les sensibilitats que conformen ICV. Perquè capitalitza una trajectòria d’esquerra transformadora que ve de lluny, i la projecta al futur amb nous accents, nous llenguatges i nous colors. Perquè genera sinergies i complicitats entre moltíssima gent compromesa en el teixit social del país. Perquè ell mateix forma part dels moviments socials: en Joan és un dirigent polític perquè és un militant social. Perquè demostra que ser ecologista és la forma més natural de ser d’esquerres; i la més carregada de present i de futur. Perquè sap que la política és quotidianitat local i global. I l’autodeterminació (personal i col.lectiva) un dret radicalment democràtic. Perquè el Joan ha treballat molt i bé tots aquests anys: està fent una feina excel.lent al Congrés (sembla que tinguem una pila de diputats/des). Té molta experiència política, ha gestionat problemes i situacions complexes; i ho ha fet amb flexibilitat, eficàcia i coherència amb els compromisos adquirits. Perquè estic convençut que la immensa majoria de gent d’ICV està feliç i il.lusionada amb la candidatura del Joan (a diferència d’altres partits, on els candidats generen unanimitats de baix perfil o adhesions fracturades). Perquè és imaginatiu i té curiositat vital i intele.lectual. Perquè expressa molt bé els conflictes, les necessitats i les injustícies quotidianes en termes polítics. Perquè sap que la revolució del segle XXI (més necessària que mai) es declina en plural i es construeix cada dia.

Per moltes coses més… enhorabona Joan per la candidatura!. Un repte més, però un repte diferent. No serà fàcil, però serà apassionant. El teu compromís ens dóna forces. Gràcies. Sí, un candidat del segle XXI per una Catalunya més humana i habitable.

Els bancs o la vida

Aquests dies hem parlat molt de la Cimera del Clima que es desenvoluparà el mes vinent a Copenhaguen. El canvi climàtic és una de les expressions més palpables del caràcter insostenible del model de producció i consum predominant. Des d’una perspectiva ecologista d’esquerres, la lluita contra el canvi climàtic a escala global és una prioritat política indiscutible. També al màxim nivell de prioritat cal situar el combat contra la fam. Aquesta setmana té lloc a Roma la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària convocada per l’ONU. Cap dels màxims dirigents del G8 no hi serà. Se’n desentenen. Les paraules d’obertura del secretari general de Nacions Unides no podien ser més frapants: “avui moriran 17.000 nens en el món per desnutrició”. Al llarg dels dos últims anys, s’ha incrementat en 170 milions el nombre de persones que passan fam. Lula, que sí que hi és a Roma, va dir-ho ben clar: “amb la meitat dels recursos que els líders mundials han invertit per salvar els bancs n’hi hauria prou per eradicar la fam al món”. Sí, salvar la caiguda dels bancs provocada pel neoliberalisme i la cobdícia ha estat prioritari; lluitar contra la fam segueix sent marginal en l’agenda del capitalisme global. La FAO disposa d’un pressupost de 7.900 milions de dòlars per programes de seguretat alimentària (famílies camperoles del tercer món colpejades pel canvi climàtic); en demana arribar a 44.000. Els països rics destinen 365.000 milions a l’any per sostenir les rendes dels seus agricultors. Al darrera d’aquestes xifres s’amaga un exercici de violència estructural contra 1.000 milions de persones. De Roma sortirà poc més que el compromís de seguir treballar pels Objectius del Mil.leni: reduir a la meitat la fam al món el 2015. Avui estem més lluny d’aquest objectiu que en el moment de la seva assumpció pels caps d’estat l’any 2000. La banca privada reflotada amb diner públic a raig. Les persones en risc de desnutrició poden esperar. Desesperant.

Però la indignació no ens farà caure ni en el desànim ni en el simple resistencialisme. Cal enfortir tots els mecanismes de denúncia i d’acció. De rebelia i de creativitat. Aquest dissabte farem a Bolonya la reunió semestral de la Comissió d’Inclusió Social i Democràcia Participativa (CISDP) de CGLU (l’organització mundial de municipis). Des de la presidència de la CISPD seguirem impulsant dues idees-propostes bàsiques: a) les polítiques de lluita contra la pobresa s’han de situar al centre de les prioritats polítiques locals: b) les ciutats hem de ser presents en primera línia en les polítiques orientades a l’acompliment dels Objectius del Mil.leni. La nostra aportació, la de les ciutats compromeses amb l’eradicació de la fam és limitada. Però és ferma i insubstituible. L’espai local-global ha de fer de punta de llança, d’espai de consciència i d’activisme. Seguirem treballant perquè el combat contra l’exclusió vertebri a les ciutats del món, i perquè aquest compromís s’expressi en una cimera mundial d’alcaldes per l’eradicació de la pobresa a celebrar a Barcelona a finals del 2010. Els governs locals entenem més de fets que de paraules. A Barcelona, en el periode 2008-2012, doblem el pressupost de cooperació internacional. I cap despesa creix com ho fa la d’inclusió social. Ho fem de la mà de les organitzacions socials. Cal enfortir la coalició local-global entre ciutats i moviments socials com a factor de contrapunt a la renúncia dels estats i al seu servilisme respecte el capital financer. Des de Barcelona, des dels valors de l’esquerra verda, ho seguirem fent